Visita al camp de concentració de Sachsenhausen
-
Upload
instituto-de-ciencias-del-grafismo -
Category
Education
-
view
236 -
download
4
Transcript of Visita al camp de concentració de Sachsenhausen
MÀSTER EN CRIMINALÍSTICA (2n Nivell): Criminalista, Conseller en Ciències Forenses; UAB Elisabet Baró
Història Al nord de Berlín, a la ciutat d’
Oranienburg (actual estat
federat de Brandenburg) s’hi
troben les restes rehabilitades
com a museu de l’antic camp
de concentració de
Sachsenhausen.
Va estar actiu des de 1936 fins
1950 i va patir diversos canvis,
ja que, en primer lloc, va ser
dirigit per nacionalistes i, més
tard, pels soviètics.
Es tracta d’un dels camps on els nazis
sacrificaren más alemanys.
Va ser un camp construït per presoners
d’altres camps de concentració.
Camp de concentració nazi
• Es va establir l’any 1936 i va esdevenir el centre dels camps de
concentració i, alhora, un centre d’entrenament d’oficials de la
Schutzstaffel (SS), els quals, posteriorment, serien encarregats de
gestionar els diferents camps de concentració del III Reich i els seus
mètodes massius d’assassinat foren emprats com a referents.
• Més de 200.000 persones van passar per allà des de 1936 fins
1945, quan el camp va ser evacuat i 33.000 interns van iniciar la
anomenada “marxa de la mort”, a la qual la majoria no va
sobreviure. Els que seguien vius, foren assessinats perls agents de
la SS. Finalment, el 22 d’abril de 1945, el camp va ser alliberat per
tropes soviètiques (encara amb 3.000 interns).
Camp especial soviètic número 7
• A partir de l’agost del mateix any 1945, el govern soviètic ocupa
Sachsenhausen per construir-hi l’anomenat Camp Especial
Soviètic número 7.
• S’utilitzen totes les instal·lacions, excepte els crematoris.
• Passa a denominar-se Camp Especial Soviètic número 1 quan ja
és el més gran de tota la RDA, al 1948.
• Es calcula que foren internades unes 60.000 persones (6.000
oficials de l’exèrcit alemany, un nombrós grup de funcionaris i
opositors al nou règim comunista) entre els anys 1945 i 1950, any
en que va ser tancat.
L’actual museu
• Fins als nostres dies, han arribat alguns edificis i estructures, algunes de les quals han estat reconstruïdes i es tracta d’un lloc commmemoratiu.
• No obstant això, no es conserven la gran majoria de barracons ni la zona dels crematoris.
• Gràcies al museu, podem recórrer les instal·lacions del camp de Sachsenhausen per conèixer quin tipus de presoners hi foren tancats, quina era la seva rutina diària del camp, els treballs, càstigs…i totes aquelles calamitats qüasi inimaginables que es produiren entre aquells mateixos murs.
El trist recorregut
• Durant la nostra visita, recorrem els llocs més emblemàtics del
camp de concentració.
• A mesura que anem entrant a les instal·lacions, són inevitables les
sensacions d’angoixa i esgarrifances que s’apoderen de nosaltres,
només imaginant el que es va viure allà…
• Comencem el recorregut amb aquest llarg passadís que recorrien
ells mateixos quan queien presos…l’audioguia fa que tot sembli
encara més real, amb testimonis i anècdotes concretes i, des
d’aquest mateix moment, fins que sortim per la porta, tindrem
l’angoixa a dins…
L’entrada ja ens produeix esgarrifances
només pensant com es sentirien les persones
que recorrien aquest llarg passadís d’entrada,
ple de fotografies que ens acompanyen ja des
de l’inici d’aquest trist recorregut.
A continuació, podem observar una sèrie de fotografies de tot el recorregut.
Al costat de la capella, ens rep
aquest escrit que, com res aquí
dins, tampoc ens deixa
indiferents i, tot, seguit un
preciós vitrall.
Dins de les sales d’exposició, podem trobar infinitat d’objectes, des
de cartes de presoners, uniformes, maquetes…tot, per endinsar-nos
una mica més, i poc a poc, en aquella època de terror.
Maqueta del Camp de Concentració de
Sachsenhausen.
I, finalment, entrem a la veritable estructura de l’horror, als murs entre els
quals es varen acabar tràgicament moltes vides…
Més de 200.000 persones es calcula que hi passaren en la primera
etapa i unes 100.000 i varen morir. I els càlculs per la segona etapa són
d’uns 12.500 morts.
La torre de vigilància, el tipus de
fortificació amb el reixat electrificat, tot el
que ens envolta, ens trasllada a una trista
atmosfera d’aquella època, tot i el sol
radiant que ens il·lumina durant la visita,
el lloc és gris, trist, impregnat de masses
històries amb final dessolador.
I les visites a les diferents instal·lacions de dins del camp, només fan
que augmentar aquestes sensacions i deixar-nos qüasi sense
respiració quan imaginem que els nostres peus estan trepitjant el
mateix sòl que la pobre gent que va patir aquell infern.
Si les instal·lacions ja recreàven massa el patiment d’aquelles
pobres persones, el pijama de ratlles no deixava a ningú indiferent.
Per si l’horror no fos suficient ja, un recordatori a aquells experiments
amb humans que ens posen la pell de gallina d’imaginar…un quadern
amb anotacions, dibuixos, tractaments emprats, sales d’autòpsies…
I per si ja no era suficient el càstig de ser allà, a més a més, la presó:
Al fons del camp de concentració, s’hi alça un
obelisc en memoria de l’alliberament del camp
el 1961.
Quan sortim del camp, en un altre dels murs,
més plaque commemoratives de masses
nacionalitats que hi perderen la vida.
• La vista a un lloc així no pot deixar indiferent a ningú. Les cares de la gent
veient el que queda d’aquell horror ho diuen tot, mentres les audioguies
només fan que mirar de portar-nos més a prop aquell horror que fins i tot
sembla inimaginable, per molt que ho intentem, fins i tot sembla que una
cosa així no sigui possible i sigui fruit d’alguna macabre pel·lícula. El pitjor
de tot és que no. Que va ser real i que només podem esperar que res així
ni semblant es repeteixi mai.
• En l’any del 70 è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, per mi,
era imprescindible una visita a un dels llocs més tristament emblemàtics,
aprofitant la meva estància a Berlín.